Debat enXarx@ [les propostes d'e-nvitricollS]: Les reformes interiors a les ciutats del segle XXI

L'urbanisme del segle XXI compta amb la maduresa teòrica d'una experiència secular que ha completat alguns cicles generacionals: de les lleis d'eixample de poblacions a la primera visió integral del territori de l'any 1956, per arribar a l'urbanisme actual, on la sostenibilitat i el respecte pel patrimoni construït esdevenen pilars bàsics. Les ciutats s'han de respectar a si mateixes i han de respectar les persones que l'habiten. Però les ciutats actuals també han de ser conseqüents amb els valors d'aquells elements ambientals i patrimonials que donen caràcter i configuren el testimoni silenciós de la història urbanística i social. Per això la destrucció del patrimoni industrial de la Soledat (Palma) no pot considerar-se un exemple d'urbanisme d'avantguarda, com tampoc no ho pot ser la destrucció d'un espai que mereix ser considerat i retornat a la ciutat amb dignitat, com podria ser el cas de Corea (també a Palma). En ambdós casos s'han encetat els camins per conservar i dignificar el que sigui possible, i en el cas de la Soledat, és possible que es configuri com un exemple de revitalització i reforma interior degudament reconduïda a temps.

L'altre cara de la moneda podem trobar-la ara en el cas del Cabanyal-Canyamelar (València), on un Pla Especial de Protecció i Reforma Interior i l'execució d'una avinguda recuperada de propostes de la dècada dels anys 1980 i 1990, pretenen precisament destruir un patrimoni urbanístic de gran bellesa i interès: un barri modernista popular originat en un assentament de barraques valencianes; un barri mariner que va esdevenir un lloc per residir amb una gran qualitat. (Vegeu fotografies).

Han hagut de ser el Ministeri de Cultura i el Tribunal Constitucional qui aturessin l'espoli iniciat per l'Ajuntament a cops de porres i excavadores... amb la confrontació i la crispació com a instrument de desgast a la oposició al projecte de destrucció del barri.

La setmana passada Joan Barril escrivia: "La vorera protectora", on deia que "El barri es va construir a les albors del segle passat i moltes de les seves cases de dues altures mostren la influència de l’anomenat modernisme popular, que no provenia dels grans mestres de l’arquitectura, sinó d’eficaços mestres d’obra i de paletes amb inquietuds. En altres paraules, que el Cabanyal no té res a veure amb el centenari de la Gran Vía madrilenya que ara s’acaba de celebrar. Però bé es podria fer un homenatge als artífexs d’unes cases que intentaven emular, en les seves petites dimensions, l’ostentació dels diners que s’anaven convertint en pedra als centres de les grans ciutats."

I l'article continuava: "Els afectats per l’avinguda clamen amb raó pel manteniment de les seves cases. Però, al mateix temps, aquells propietaris que veuen que les voreres passaran pel davant de les seves façanes aplaudeixen el traçat perquè saben que la seva propietat es revaloritzarà. Per a uns, és el flagell de Déu. Per a altres, és un miracle. Una latent guerra civil s’ha organitzat entre l’urbanisme cec i una Administració que no escolta raons."

Aquesta és una cançó massa coneguda també a la nostra terra -per desgràcia- però el que importa és obrir una reflexió en profunditat sobre les reformes interiors a les ciutats del segle XXI i el fre a l'especulació que tant de mal està fent a la dignitat de l'urbanisme ben entès.