Actualitat: Transformacions territorials i efectes transfronterers

Transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus

La Societat Catalana de Geografia i la Casa de Velázquez analitzen en un congrés les transformacions territorials dins l’àrea francoespanyola. El debat reuneix a l’IEC una vintena de geògrafs catalans i francesos que repassen des de les vegueries fins a la sequera

(Vegeu tota la informació al Butlletí de l'IEC)

Els dies 19 i 20 d’abril s'ha realitzat a la Casa de Convalescència, seu de l'IEC, el col·loqui internacional «Les transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus», organitzat per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut, juntament amb l’escola superior francesa.

La conferència inaugural va ser a càrrec d’Oriol Nel·lo, secretari per a la Planificació Territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat i membre de l’IEC, que va destacar la interdependència creixent dels territoris, impulsada per un canvi tecnològic i per les modificacions politicoadministratives, i va assegurar que «no hi ha cap regió d’Europa que pugui plantejar-se el futur sense relacionar-se amb els territoris del seu entorn». (mes...)

Aquí, a les illes, el debat el tenim en com ens relacionem amb els territoris del nostre entorn, que són, principalment, els emissors de visitants temporals que anomenem "turistes", donat que aquest sector econòmic és la principal font de generació de PIB de les Illes Balears. Però també calen reflexions sobre altres interconnexions, que ens vinculen a territoris propers: com les vies de comunicació i transport de mercaderies o l'abastament de gas o d'electricitat (gasoducte i cable submarí), que plantegen algun dels problemes apuntats també al Congrés.

El cafè d’e-nvitricollS [Bar virtu@l]

Avui mentre preníem el nostre habitual cafè dels dijous, hem comentat algunes de les darreres notícies sobre les modificacions en marxa del Pla territorial insular de Mallorca i les hem comparat amb les que es tramiten a Eivissa i Menorca: tot un retrat de l’específica idiosincràsia de cada illa.

A més d’altres qüestions s’ha proposat el comentari d’una notícia que ha passat desapercebuda als mitjans de comunicació i als fòrums de discussió sobre urbanisme, parl de la modificació de la Llei del sòl estatal que ha operat amb l’entrada en vigor del Reial Decret Llei 6/2010, de 9 d’abril, confirmat mitjançant Resolució del Congrés dels Diputats de 20 d’abril de 2010 (BOE núm. 99, de 24 d’abril). Us transcric la modificació i desprès veurem el comentari que ha merescut en el debat:

«Real Decreto-ley 6/2010, de 9 de abril, de medidas para el impulso de la recuperación económica y el empleo
Artículo 10. Renovación de la prórroga sobre excepciones a la aplicación de los nuevos criterios de valoración de suelo.
Uno. Se modifica el apartado 2 de la disposición transitoria tercera del texto refundido de la Ley del Suelo, aprobado por Real Decreto Legislativo 2/2008, de 20 de junio, que queda redactado en los siguientes términos:
2. Los terrenos que, a la entrada en vigor de aquella, formen parte del suelo urbanizable incluido en ámbitos delimitados para los que el planeamiento haya establecido las condiciones para su desarrollo, se valorarán conforme a las reglas establecidas en la Ley 6/1998, de 13 de abril, sobre Régimen de Suelo y Valoraciones, tal y como quedaron redactadas por la Ley 10/2003, de 20 de mayo, siempre y cuando en el momento a que deba entenderse referida la valoración no hayan vencido los plazos para la ejecución del planeamiento o, sin han vencido, sea por causa imputable a la Administración o a terceros.
De no existir previsión expresa sobre plazos de ejecución en el planeamiento ni en la legislación de ordenación territorial y urbanística, las reglas a que se refiere el párrafo anterior serán de aplicación hasta el 31 de diciembre de 2011.
Dos. Se modifica la disposición adicional séptima del texto refundido de la Ley de Suelo, aprobado por Real Decreto Legislativo 2/2008, de 20 de junio, que queda redactada en los siguientes términos:
DISPOSICIÓN ADICIONAL SÉPTIMA. Reglas para la capitalización de rentas en suelo rural.
1. Para la capitalización de la renta anual real o potencial de la explotación a que se refiere el apartado 1 del artículo 23, se utilizará como tipo de capitalización la última referencia publicada por el Banco de España del rendimiento interno en el mercado secundario de la deuda pública de plazo entre dos y seis años.
2. Este tipo de capitalización podrá ser corregido aplicando a la referencia indicada en el apartado anterior un coeficiente corrector en función del tipo de cultivo, explotación o aprovechamiento del suelo, cuando el resultado de las valoraciones se aleje de forma significativa respecto de los precios de mercado del suelo rural sin expectativas urbanísticas.
Los términos de dicha corrección se determinarán reglamentariamente.»

El que ens ha semblat és que estam davant una nova ajuda del Govern de l’Estat a la banca i a les promotores, amb la finalitat que no es descapitalitzi el seu patrimoni, però que es converteix en una mesura que va en contra d’afavorir l’abaratiment dels preus dels habitatges per la via d’obligar a treure quan abans oferta de sòl urbanitzable al mercat retingut per aquestes entitats i empreses. El fet d’ajornar fins el 31 de desembre de 2011 una obligació que expirava als tres anys comptats des de l’entrada en vigor de la Llei 8/2007, de 28 de maig, del sòl –es a dir, el dia 1 de juliol de 2010- torna a ser una ajuda encoberta tant al sector de la banca com als promotors, atès que implica mantenir el valor com a urbanitzable fins finals de 2011, quan a partir de l’1 de juliol d’enguany, haurien passat a valorar-se com a sòl no urbanitzable o rústic.

Que cadascú en tregui les corresponents conclusions.

Bon cafè!

Actualitat: anunci de la proposta de modificació del PTI de Mallorca

Avui matí hem pogut llegir a la premsa i a la Web del Consell Insular de Mallorca la notícia de la presentació de la modificació del Pla territorial insular de Mallorca. La nota de premsa diu el següent:

"Armengol presenta la modificació del Pla Territorial de Mallorca que contempla l’eliminació de 20.000 places turístiques i residencials noves i la desclassificació definitiva d’Es Guix".

Podeu enllaçar a la notícia completa: Creixement sostenible al nou PTM.

Jurídicament hem de valorar la notícia com un fet positiu, com una passa endavant adreçada a eliminar la problemàtica generada al voltant d'algunes previsions discutibles i discutides del PTIM, que hores d'ara formen part d'instruccions de causes penals. El debat no ha fet més que començar.

Per la meva banda em limitaré a donar difusió a la notícia sense entrar a valorar la proposta formulada, encara que personalment crec que és un motiu de celebració qualsevol opció que comporti un ús més racional del nostre limitat territori; un territori que conforma un recurs limitat i que alhora és un dels nostres més significatius valors. Crec que la sostenibilitat es demostra amb actes, amb decisions com aquesta, més que amb exhibicions literàries i gestos buits molt abundants en un passat no molt llunyà.

Debat enXarx@ [les propostes d'e-nvitricollS]: Proposta de reforma de la Llei d'amnistia de 1977 (i II)

Com vaig escriure l'altre dia, ha entrat al Congrés de Diputats una proposta de reforma de la Llei d'amnistia de 1977 amb un preàmbul que resulta molt aclaridor. Però heu estat varies les persones que volíeu conèixer exactament el text de la reforma de la Llei. Aquí va:

<<

Proposición de Ley

Artículo primero.  Se añade un nuevo artículo Quinto bis a la Ley 46/1977.  con el siguiente tenor literal:

“Quinto bis.
1. En ningún caso será de aplicación la amnistía a los actos criminales de genocidio o de lesa humanidad cometidos con anterioridad a la presente ley.
2. Por genocidio se entienden, a los efectos de esta ley, los actos mencionados a continuación, perpetrados con la intención de destruir total o parcialmente a un grupo nacional, étnico, racial o religioso como tal:

a) Matanza de miembros del grupo;

b) Lesión grave a la integridad física o mental de los miembros del grupo;

c) Sometimiento intencional del grupo a condiciones de existencia que hayan de acarrear su destrucción física, total o parcial;

d) Medidas destinadas a impedir nacimientos en el seno del grupo;

e) Traslado por la fuerza de niños del grupo a otro grupo.

3. Por crímenes de lesa humanidad se entiende, a los efectos de esta Ley, cualquiera de los actos siguientes cometidos como parte de un ataque generalizado o sistemático contra una población civil y con conocimiento de dicho ataque:

a) Asesinato;

b) Exterminio;

c) Esclavitud;

d) Deportación o traslado forzoso de población;

e) Encarcelación u otra privación grave de la libertad física en violación de normas fundamentales de derecho internacional;

f) Tortura;

g) Violación, esclavitud sexual, prostitución forzada, embarazo forzado, esterilización forzada o cualquier otra forma de violencia sexual de gravedad comparable;

h) Persecución de un grupo o colectividad con identidad propia fundada en motivos políticos, raciales, nacionales, étnicos, culturales, religiosos, de género, u otros motivos universalmente reconocidos como inaceptables con arreglo al derecho internacional

i) Desaparición forzada de personas;

j) El crimen de apartheid;

k) Otros actos inhumanos de carácter similar que hubieren causado intencionalmente grandes sufrimientos o atenten gravemente contra la integridad física o la salud mental o física.”

Artículo segundo. Se añade una Disposición Adicional a la Ley 46/1977 con el siguiente texto:

“DISPOSICION ADICIONAL

Cualquier resolución judicial o acto administrativo dictado contraviniendo la presente Ley podrá ser revisado en cumplimiento de la misma.”

Lectura recomanada [cada dilluns, una proposta...]

Patrimonio histórico y desarrollo territorial
Autor principal: Castillo Ruiz, José
Altres autors:
Coautor: Cejudo García, Eugenio
Coautor: Ortega Ruiz, Antonio

Lloc i data d'edició: Sevilla 2010
Editorial: Universidad Internacional de Andalucía
Pàgines: 429
Encuadernació: Rústica
Idioma: Espanyol


Una proposta més ara que la protecció de determinats paisatges històrics està d'actualitat. Com diu l'editor sobre el llibre, la consideració del Patrimoni Territorial com conjunt de béns d'un interès social, s'assenta en el reconeixement d'un interès general per part de tots els ciutadans. A això cal afegir la responsabilitat adquirida per les administracions locals per a emprendre iniciatives de generació de riquesa a partir dels recursos patrimonials. Només amb la presa de consciència col·lectiva es dóna legitimitat a la protecció i cura del patrimoni territorial i dels elements de valor que hi conté. Crec que de la lectura en traurem algunes conclusions enriquidores que podrem aplicar a indrets com la Real, en perill de degradació irreversible si no s'actua aviat.

Debat enXarx@ [les propostes d'e-nvitricollS]: Proposta de reforma de la Llei d'amnistia de 1977

En mig del debat sobre el judici al Jutge Baltasar Garzón i la polèmica instrucció del Jutge Varela, sorgeix una proposta de modificació de la Llei d'amnistia de 1977. El text ha arribat a les meves mans i crec interessant deixar-ne constància aquí, malgrat sigui molt llarg. La lectura del preàmbul ens dóna moltes pistes i informacions que sovint ignoram; com ja he escrit en altres ocasions no crec que la literalitat de la Llei pugui implicar la impunitat de crims que el Dret Internacional declara com imprescriptibles amb una doctrina incontrovertible. Aquí us deix amb el text:

<< La Ley de Amnistía fue aprobada fundamentalmente para amnistiar a quienes, hasta el momento de su aprobación, habían sido o podían ser condenados por la aplicación de las propias leyes de la dictadura. Esta Ley buscó la amnistía para las conductas seguidas por quienes, vulnerando la legalidad franquista, habían luchado por el fin del régimen totalitario y la instauración en España de la libertad y la democracia.

En consecuencia no puede admitirse la interpretación de que la Ley 46/1977 tenía la finalidad de evitar la aplicación de las normas básicas del derecho internacional en todo lo referente a los denominados delitos de lesa humanidad. Aun cuando alguien hubiera pretendido tal finalidad, la Ley de Amnistía no puede ser considerada válida y suficiente a esos efectos, por aplicación de los más elementales principios de justicia universal, reiteradamente aplicados por el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (entre otros, y como uno de los primeros pronunciamientos en este sentido, el referido a la condena por la justicia francesa de Maurice Papon) .

Con esta proposición de ley se pretenden cortar de raíz las dudas o interpretaciones de la Ley de Amnistía que avalan la impunidad de quienes han cometido actos de graves violaciones de derechos humanos en nuestro país y, consecuentemente, evitan la reparación plena de las víctimas de tales actos.

Impedir el derecho de las víctimas o sus descendientes a ser oídas y a acudir a los tribunales para juzgar a los responsables de los crímenes contra la humanidad cometidos durante el franquismo o para conseguir la recuperación de los restos de las personas asesinadas o desaparecidas forzadamente, sería tanto como colocar a España en la cola de los países que han conseguido transiciones de regímenes dictatoriales a democracias parlamentarias.

Son numerosos los ejemplos en los que leyes aprobadas antes de la instauración de la democracia, han sido dejadas sin efecto precisamente en atención a la gravedad de los delitos perpetrados en las dictaduras previas y a la necesidad de reparación a las víctimas  y la conveniencia del conocimiento de la verdad y la restitución de la memoria histórica, elementos todos ellos necesarios también para evitar la repetición de esas experiencias traumáticas y minimizar las adhesiones a postulados totalitarios y degradantes de la condición humana.

Si estos ejemplos de salud democrática se han dado en numerosos países, con más razón debe quedar clara la voluntad del legislador español de evitar la exoneración de responsabilidades penales y la rehabilitación de las víctimas y sus descendientes, dada la inexistencia en nuestro país de una ley de “punto final”.

Avalando la idea de que la Ley de Amnistía no está contemplada para dejar impune los crímenes más graves cometidos durante el franquismo, nos encontramos con la plena aplicación la legislación internacional en materia de derechos humanos y crímenes contra la humanidad. Dicha Ley de Amnistía no puede ser obstáculo a la persecución de dichos delitos.

En este sentido hay que recordar que meses antes de la aprobación de la Ley 46/1977 de Amnistía, España suscribe el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos de Naciones Unidas, que fue publicado en el BOE el 30 de abril de 1997. Su artículo 15.2 afirma que la irretroactividad de las normas penales no serán aplicables para impedir el juicio ni la condena “de una persona por actos u omisiones que, en el momento de cometerse, fueran delictivos según los principios generales del derecho reconocidos por la comunidad internacional”

En el mismo sentido se pronuncia el Convenio Europeo para la Protección de los Derechos Humanos y de las Libertades Fundamentales, firmado en Roma el 4 de noviembre de 1950, cuyo artículo 7.2 reitera la misma idea con expresiones similares, al decir que la irretroactividad de las normas penales no impedirán “el juicio o la condena de una persona culpable de una acción o de una omisión que, en el momento de su comisión, constituía delito según los principios generales del derecho reconocidos por las naciones civilizadas”

La posterior Resolución 47/133 de la ONU de fecha 18 de diciembre de 1992, mediante la que se aprueba la Declaración obre la Protección de todas las Personas contra las Desapariciones Forzadas afirma textualmente en su artículo 13 lo siguiente:

 “ 1. Los Estados asegurarán a toda persona que disponga de la información o tenga un interés legítimo y sostenga que una persona ha sido objeto de desaparición forzada el derecho a denunciar los hechos ante una autoridad estatal competente e independiente, la cual procederá de inmediato a hacer una investigación exhaustiva e imparcial. Toda vez que existan motivos para creer que una persona ha sido objeto de desaparición forzada, el Estado remitirá sin demora el asunto a dicha autoridad para que inicie una investigación, aun cuando no se haya presentado ninguna denuncia formal. Esa investigación no podrá ser limitada u obstaculizada de manera alguna.

2. Los Estados velarán por que la autoridad competente disponga de las facultades y los recursos necesarios para llevar a cabo la investigación, incluidas las facultades necesarias para exigir la comparecencia de testigos y la presentación de pruebas pertinentes, así como para proceder sin demora a visitar lugares.

3. Se tomarán disposiciones para que todos los que participen en la investigación, incluidos el denunciante, el abogado, los testigos y los que realizan la investigación, estén protegidos de todo maltrato y todo acto de intimidación o represalia.

4. Los resultados de la investigación se comunicarán a todas las personas interesadas, a su solicitud, a menos que con ello se obstaculice la instrucción de una causa penal en curso.

5. Se tomarán disposiciones para garantizar que todo maltrato, todo acto de intimidación o de represalia, así como toda forma de injerencias, en ocasión de la presentación de una denuncia o durante el procedimiento de investigación, sean castigados como corresponda.

6. Deberá poderse hacer una investigación, con arreglo a las modalidades descritas en los párrafos que anteceden, mientras no se haya aclarado la suerte de la víctima de una desaparición forzada.

Continúa dicha Declaración afirmando en su artículo 17 que “todo acto de desaparición forzada será considerado delito permanente mientras sus autores continúen ocultando la suerte y el paradero de la persona desaparecida y mientras no se hayan esclarecido los hechos.”

Esta Declaración afirma también, en su artículo 18, que “los autores o presuntos autores de actos previstos en el párrafo 1 del artículo 4 supra no se beneficiarán de ninguna ley de amnistía especial u otras medidas análogas que tengan por efecto exonerarlos de cualquier procedimiento o sanción penal.”

Incidiendo en la regulación de hechos ocurridos en España durante el régimen franquista, se dice en el artículo 19 de esta Declaración de la ONU que “Las víctimas de actos de desaparición forzada y sus familiares deberán obtener reparación y tendrán derecho a ser indemnizadas de una manera adecuada y a disponer de los medios que les aseguren una readaptación tan completa como sea posible. En caso de fallecimiento de la víctima a consecuencia de su desaparición forzada, su familia tendrá igualmente derecho a indemnización.”  A continuación, en su artículo 20, incide en que “Los Estados prevendrán y reprimirán la apropiación de hijos de padres de víctimas de una desaparición forzada o de niños nacidos durante el cautiverio de sus madres víctimas de la desaparición forzada y se esforzarán por buscar e identificar a esos niños para restituirlos a su familia de origen.”

En aplicación de toda esta normativa internacional, El Comité de Derecho de Naciones Unidas ha advertido “más de quince veces” que las autoamnistías no están contempladas, al mismo tiempo que ha pedido a España, al menos cuatro veces, que no considere a la Ley de Amnistía como un obstáculo para juzgar los crímenes contra la humanidad que hubieran podido ser cometidos en nuestro país.

En España podemos estar hablando de cerca de 114.000 desparecidos y de miles de menores que fueron arrebatados a sus familiares.  Pretender que hechos de esta naturaleza, que repugnan a cualquier conciencia mínimamente humanitaria, queden fuera del alcance de la justicia española, contraviniendo todas las normas internacionales mencionadas mediante una torticera interpretación de la Ley de Amnistía, es lo que este Grupo Parlamentario intenta impedir con la presentación de esta Proposición de Ley.

El reforzamiento de los valores democráticos y de defensa de las libertades exige el conocimiento de la verdad, la reparación de las víctimas y la persecución de todos los actos que hayan supuesto graves violaciones colectivas de los derechos humanos, puesto que éstas no afectan sólo a las personas de un país concreto, sino que lesionan al conjunto de la humanidad. >>

Actualitat: el projecte de llei d'ordenació del territori i l'urbanisme

Ahir migdia varem poder llegir la notícia que penjo a continuació, una notícia esperada i desitjada desprès d'anys de suportar la vergonya de viure a una Comunitat autònoma incapaç de dotar-se d'una Llei d'urbanisme pròpia:

El Consell de Govern acorda el Projecte de llei d'ordenació del territori i l'urbanisme a les Illes Balears

Com diu el lead de la notícia: "A partir d'ara, el text serà sotmès al Parlament per tal que resti obert a les esmenes de totes les forces polítiques de les Illes Balears representades al Parlament. L'objectiu és aconseguir el màxim de consens possible, tot tenint en compte la importància d'aquesta llei per a les Illes Balears". (Podeu llegir-ne més clicant l'enllaç a la notícia completa)

El procés d'elaboració d'aquest text normatiu es va iniciar el mes de febrer de 2008, i en la seva redacció han participat representants de tots els partits polítics que, fins al febrer passat, composaven el govern i totes les institucions implicades.

Destaca la notícia que "El text que ha acordat el Consell de Govern no és un text de cap força política concreta sinó que és l'avantprojecte d'un govern que, després d'un proces de dos anys de negociacions, el remetrà al Parlament per tal que resti obert a les esmenes de totes les forces polítiques de les Illes Balears representades al Parlament, i per tal que s'aprovi amb el màxims d'acords possibles; tot tenint en compte la importància d'aquesta llei per a les Illes Balears".

Malgrat l'alegria inicial -ja hi haurà temps per parlar dels detalls del text aprovat com a Projecte de llei- avui hem hagut de berenar amb les primeres desqualificacions dels "de sempre",  que en bona part són responsables del desgavell urbanístic i territorial que patim en aquestes illes. Desgraciadament s'està donant un fenomen molt estès i amb molta recurrència: molta gent opina sobre objectes que desconeix, i molta gent està opinant sobre un text que no s'ha llegit -ni es llegirà mai, per cert- i no pot valorar honestament.

Crec que és summament important asserenar el debat i treballar seriosament davant una proposta històrica que hem tardat massa anys en veure-la com una realitat. Sé que probablement és millorable i caldrà pensar-hi en reforçar-la, però el que és segur és que no mereix alguns dels comentaris de desqualificació que ja s'han llençat. El que cal reclamar ara és sentit de la responsabilitat.

Enllaços a la premsa:
Diario de Mallorca
Diario Menorca
Diario de Ibiza
Diari Balears

Actualitat: un dia de la Terra més

Ahir dia 22 d'abril es va celebrar l’edició número 40 del sovint ignorat “Dia de la Terra”.  Aquesta diada es va organitzar per primer cop el 22 d'abril de 1970. El seu promotor fou el senador nord-americà Gaylord Nelson, que volia conscienciar de la necessitat de lleis i accions polítiques per protegir la Terra.  La pressió social va fer que el govern dels Estats Units crees l’Agència de Protecció Ambiental i lleis cabdals per la seva repercussió a nivell mundial, com la “Clean Air Act” amb l’objectiu d’establir estàndards segurs sobre la qualitat de l’aire.

Un partit polític de les Illes va llençar ahir una proposta per celebrar aquesta diada: l’arxiu  definitiu del projecte de golf a Son Bosc, una de les millors notícies que podria rebre la societat mallorquina en un dia com aquest.

Els americans varen començar a legislar a favor del medi ambient els anys 1970, aquí es legislarà per possibilitar un camp de golf en un espai natural d’enorme valor ecològic... l'any 2010: sobren els comentaris.

Per sort avui és 23 d’abril, Sant Jordi, i ho celebraré mirant les parades de libres arreu de Palma encara que probablement acabi anant a una biblioteca a demanar en préstec alguns llibres per gaudir el cap de setmana... coses de la crisi?

El cafè d’e-nvitricollS [Bar virtu@l]

Avui, fent el cafè asseguts al voltant de la nostra taula habitual, mirant cap el carrer banyat d'una pluja que ha arribat de ben lluny per fer net l'ambient, hem debatut sobre les decisions que estam prenent ara i aquí. Hem parlat de com aquestes decisions afectaran la vida de les generacions que ens succeiran. Hem parlat de com ens han afectat a noltros les decisions, encertades o no, de les generacions que ens han precedit. La conversa ha sorgit al fil del model territorial de Mallorca i les Illes Balears, dels desastres heretats i de la possibilitat de corregir-los. Hi ha qui ha esmentat la necessitat de començar a prendre decisions més clares, amb l'interès general per davant, defugint de repartiments de pastissos entre amos d'un mateix redol.

De sobte, com acostuma a passar, algú ha parlat d'una frase que havia llegit fa temps i que jo li he confirmat que es tractava d'una antiga llei -encara vigent- d'una nació índia instal·lada en territori del Quebec. La frase és la següent:

"In our every deliberation, we must consider the impact of our decisions on the next seven generations”. [En cada deliberació, hem de  considerar l'impacte de les nostres decisions damunt les següents set generacions.] Extreta de la Great Law of the Iroquois Confederacy.

Encara que a la xarxa he trobat aquesta altra versió del que s'ha vengut a dir "Seven generation sustainability":

"In every deliberation, we must consider the impact on the seventh generation... even if it requires having skin as thick as the bark of a pine." "What about the seventh generation? Where are you taking them? What will they have?"

Curiosament vaig incloure aquesta frase en la contraportada de la meva tesi doctoral i la recordava perfectament. Pertany al poble Iroquois i la seva història és prou interessant. Igual hauríem de prendre nota i aplicar-nos la seva llei a l'hora de prendre determinades decisions.

El ventilador: sospites sobre Son Bosc

Estic preparant unes reflexions sobre Son Bosc i el llindar jurídic en què es troba el Decret 52/2003, de 16 de maig. Atès que no va ser derogat expressament, ni recorregut davant la jurisdicció contenciosa administrativa -que és el que hauria d'haver-se fet com molt bé estableix l'article 25 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa i l'article 107.3 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre de règim jurídic de les administracions públiques i procediment administratiu comú- ara mateix és més que dubtós que el Decret no estigui en vigor, mal que pugui pesar a algú.

El problema comença amb el fet que l'acord del Consell de Govern de 30 de gener de 2004, no va derogar expressament el Decret -que és una disposició administrativa encara que algú no ho tengui clar i que va entrar plenament en vigor- sinó tot el contrari, l'acord comprometia el Govern a corregir un possible defecte en la tramitació i procedir desprès a una nova aprovació un cop reparat el defecte formal. En no haver-se fet això: en quina situació es troba ara el Decret d'ampliació de s'Albufera de 2003?

Bona pregunta! Igual a la fiscalia li pot interessar investigar un nou cas de presumpte prevaricació administrativa...

Lectura recomanada [cada dilluns, una proposta...]

Autor: Jordi Borja
Títol: Llums i ombres de l'urbanisme de Barcelona
Editorial Empúries
Barcelona
Any: 2010

El llibre recomanat d'aquest dilluns és d'un vell conegut nostre, que aborda ara l'evolució de l'urbanisme a Barcelona, durant l'etapa democràtica. Destaca l'autor els primers 15 anys de govern (amb Narcís Serra i Pasqual Maragall, en un moment on l'evolució de Barcelona responia a una curosa planificació, plena d'il·lusió i intenció. De fet entre 1979 i 1992, varen ser moltes les ciutats catalanes que despertaren en positiu per fer front a les transformacions més agosarades i atractives de la història recent (Sabadell representà un exemple destacat).

En el monogràfic de B. MM (Barcelona Metròpolis Mediterrània) Número 6, Jordi Borja va escriure "Les ciutats actuals, inclosa Barcelona, són una barreja de cel i infern. Abans de culpar els ciutadans de les actituds incíviques i de tractar-los com a infants maleducats als que se'ls ha d'ensenyar les regles de la urbanitat tradicional, convé en primer lloc parlar de la manca de civisme de l'urbanisme real, del que molt sovint són responsables o còmplices les polítiques públiques". Aquesta reflexió, amb el to sempre provocador de l'autor, pretén alertar de la fugida del debat real com a sortida fàcil: cal plantar cara a l'urbanisme buit d'intencionalitat i fons i ple de formalisme i manierisme. Al llibre que proposam avui, Jordi Borja palesa el fet d'haver deixat enrere la reflexió, l'acció ciutadana i la gestió de conflictes que havien singularitzat, en positiu, l'urbanisme de la capital catalana durant la Transició. Amb els Jocs Olímpics es va obrir una etapa de divisme arquitectònic i urbanístic que dóna com a resultat un balanç desigual d'èxits i fracassos.

 

Notícia de El País

Debat enXarx@ [les propostes d'e-nvitricollS]: Les reformes interiors a les ciutats del segle XXI

L'urbanisme del segle XXI compta amb la maduresa teòrica d'una experiència secular que ha completat alguns cicles generacionals: de les lleis d'eixample de poblacions a la primera visió integral del territori de l'any 1956, per arribar a l'urbanisme actual, on la sostenibilitat i el respecte pel patrimoni construït esdevenen pilars bàsics. Les ciutats s'han de respectar a si mateixes i han de respectar les persones que l'habiten. Però les ciutats actuals també han de ser conseqüents amb els valors d'aquells elements ambientals i patrimonials que donen caràcter i configuren el testimoni silenciós de la història urbanística i social. Per això la destrucció del patrimoni industrial de la Soledat (Palma) no pot considerar-se un exemple d'urbanisme d'avantguarda, com tampoc no ho pot ser la destrucció d'un espai que mereix ser considerat i retornat a la ciutat amb dignitat, com podria ser el cas de Corea (també a Palma). En ambdós casos s'han encetat els camins per conservar i dignificar el que sigui possible, i en el cas de la Soledat, és possible que es configuri com un exemple de revitalització i reforma interior degudament reconduïda a temps.

L'altre cara de la moneda podem trobar-la ara en el cas del Cabanyal-Canyamelar (València), on un Pla Especial de Protecció i Reforma Interior i l'execució d'una avinguda recuperada de propostes de la dècada dels anys 1980 i 1990, pretenen precisament destruir un patrimoni urbanístic de gran bellesa i interès: un barri modernista popular originat en un assentament de barraques valencianes; un barri mariner que va esdevenir un lloc per residir amb una gran qualitat. (Vegeu fotografies).

Han hagut de ser el Ministeri de Cultura i el Tribunal Constitucional qui aturessin l'espoli iniciat per l'Ajuntament a cops de porres i excavadores... amb la confrontació i la crispació com a instrument de desgast a la oposició al projecte de destrucció del barri.

La setmana passada Joan Barril escrivia: "La vorera protectora", on deia que "El barri es va construir a les albors del segle passat i moltes de les seves cases de dues altures mostren la influència de l’anomenat modernisme popular, que no provenia dels grans mestres de l’arquitectura, sinó d’eficaços mestres d’obra i de paletes amb inquietuds. En altres paraules, que el Cabanyal no té res a veure amb el centenari de la Gran Vía madrilenya que ara s’acaba de celebrar. Però bé es podria fer un homenatge als artífexs d’unes cases que intentaven emular, en les seves petites dimensions, l’ostentació dels diners que s’anaven convertint en pedra als centres de les grans ciutats."

I l'article continuava: "Els afectats per l’avinguda clamen amb raó pel manteniment de les seves cases. Però, al mateix temps, aquells propietaris que veuen que les voreres passaran pel davant de les seves façanes aplaudeixen el traçat perquè saben que la seva propietat es revaloritzarà. Per a uns, és el flagell de Déu. Per a altres, és un miracle. Una latent guerra civil s’ha organitzat entre l’urbanisme cec i una Administració que no escolta raons."

Aquesta és una cançó massa coneguda també a la nostra terra -per desgràcia- però el que importa és obrir una reflexió en profunditat sobre les reformes interiors a les ciutats del segle XXI i el fre a l'especulació que tant de mal està fent a la dignitat de l'urbanisme ben entès.

El cafè d’e-nvitricollS [Bar virtu@l]

Asseguts devora la finestra del nostre Bar virtual, amb un cafè curt i intens, amb els diaris oberts que escupen titulars de noves detencions, de nous casos de corrupció, de llistes interminables d’imputats, de membres de partits polítics expulsats o que abandonen la militància per “voluntat pròpia”... Quasi que donen ganes de tancar-los -els diaris i els corruptes, volem dir- i de posar-se a parlar de qualsevol altre tema.

Un dels diaris destaca amb titulars proves que demostren que l’empresa que va guanyar el concurs de Can Domenge (Palma), que permetia urbanitzar i edificar una zona de nova centralitat a Ciutat, sabia que seria l’adjudicatària amb molta antelació a la celebració del procés selectiu. A cap de noltros ens ha sobtat la notícia, era quelcom que s’anava escampant des de feia temps, corria de boca en boca.

El que més s’ha comentat és el fet que, a la vista de les sospites sistemàtiques de casos de desviament de fons públics procedents d’obres milionàries, el que cal es demostrar si aquests diners malbaratats anaven a butxaques privades o també servien per finançar a determinats partits polítics. El temps ho dirà.

També la querella a Garzón ha tornat a posar-se damunt la taula. El que ha comentat algú és si els límits de la Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’amnistia, cobreix els assassinats i el delicte de desaparició forçosa. En cap article de la Llei es dóna clara cobertura als crims considerats de “lesa humanitat”. És més, l’article primer estableix una clara excepció sobre aquest supòsit:

“I. Quedan amnistiados:
Todos los actos de intencionalidad política, cualquiera que fuese su resultado, tipificados como delitos y faltas realizados con anterioridad al día 15 de diciembre de 1976.

Todos los actos de la misma naturaleza realizados entre el 15 de diciembre de 1976 y el 15 de junio de 1977, cuando en la intencionalidad política se aprecie además un móvil de restablecimiento de las libertades públicas o de reivindicación de autonomías de los pueblos de España.

Todos los actos de idéntica naturaleza e intencionalidad a los contemplados en el párrafo anterior realizados hasta el 6 de octubre de 1977, siempre que no hayan supuesto violencia grave contra la vida o la integridad de las personas."

Malgrat que l'incís destacat es va redactar pensant en actes terroristes (essencialment del FRAP, l'ETA o els  GRAPO) en absolut permet esvair actes de terrorisme d'Estat o delictes de sang comesos durant la dictadura.

Prevarica el jutge Garzón? Podem admetre en democràcia que un partit polític col·laborador amb el genocidi franquista pugui exercir accions com una querella contra un jutge defensor dels drets humans i sortir indemne? No s’hauria de plantejar d’una vegada la il·legalització d’aquests partits que en el passat van col·laborar amb la dictadura? Probablement la coneguda Llei Orgànica 6/2002, de 27 de juny, de partits polítics no s’hagi aplicat en casos que clamen justícia i reparació de la memòria històrica.

Actualitat: Butlletí Cedat, nº12, abril 2010

Ja podeu accedir al Butlletí Cedat, nº12, abril 2010, del Centre d'Estudis de Dret Ambiental de Tarragona, amb les darreres novetats.

Actualitat: El Tribunal Constitucional suspèn els enderrocs a el Cabanyal

"Satisfacció a el Cabanyal per l'ordre del TC d'aturar els enderrocaments

Ha estat un dels punts que ha debatut el tribunal a primera hora · Salvem el Cabanyal diu que no es relaxaran perquè no es fien del PP

El Tribunal Constitucional (TC) ha admès per unanimitat aquest matí a tràmit el recurs d'inconstitucionalitat interposat pel govern espanyol contra la llei de la Generalitat Valenciana que autoritzava els enderrocaments al barri. La sentència del TC atura immediatament aquests aterraments perquè considera que la llei de la Generalitat 'menysté les competències sobre protecció contra l'espoli del patrimoni històric que corresponen a l'estat. (Llegir més...)"

[Notícia publicada a VilaWeb - 14/04/2010]

Debat enXarx@ [les propostes d'e-nvitricollS]: La premsa internacional i els crims del franquisme

Us proposo la lectura ràpida de diferents visions de la premsa internacional que publica la versió digital de El Pais... probablement des de la distància es vegi el bosc, sense branques que s'interposin davant l'objectivitat.

El rerafons jurídic ja l'analitzarem quan comencin a fer-se públics els arguments, tant de l'acusació, com de la defensa, però probablement amb la Llei d'Amnistia de 1977 es van cometre errades que ara poden qüestionar-se amb el Dret internacional a la ma. La impunitat de determinats crims no es pot tancar amb les anomenades lleis de punt i final, que són instruments de paper d'una feblesa estructural elemental perquè atempten contra alguns dels pilars essencials del sistema jurídic a llarg termini. Massa exemples a tants llocs de la geografia mundial on la il·legalitat i la il·legitimitat es van instal·lar des del Cavall de Troia del cop d'estat militar.

La premsa internacional recolza Garzón

Actualitat: més sobre els drets humans i els delictes del franquisme

La notícia anunciada als mitjans de comunicació el proppassat dissabte dia 10 on es feia esment a que les associacions per a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca i Catalunya presentarien una querella per prevaricació contra el jutge Luciano Varela i el president de la sala penal Juan Saavedra, s’ha fet realitat. La motivació, segon paraules de la presidenta de l’associació a Mallorca recollides a la premsa, es fonamenta en el fet que les desaparicions forçoses –esdevingudes durant la dictadura de Franco- no prescriuen legalment malgrat les lleis i decrets d’amnistia aprovats durant la transició democràtica. El fet és que, en considerar-se delictes contra la humanitat –conforme al Dret internacional-, es tracta d’accions no subjectes a la prescripció ordinària dels delictes que recull el nostre Codi penal.

El problema de fons és que el jutge vol impedir que en un futur puguin obrir-se processos per investigar crims contra la humanitat comesos durant la dictadura, provocant que altres jutges i les víctimes o els seus drethavents desisteixin de plantejar noves accions.

La premsa internacional s’ha fet ressò del despropòsit que suposa el processament al jutge Garzón. Valgui la mostra del “The New York Times” que dedicà una editorial a destacar la injustícia comesa contra el magistrat. De fet, en una democràcia moderna, sobta que partits i sindicats relacionats directament amb els crims comesos durant la dictadura franquista, puguin querellar-se contra algú que, en compliment de les seves funcions, investigui crims contra la humanitat. És més, a alguns comentaristes els hi sobta que aquests sindicats i partits siguin legals a Espanya (a diferència del que passa a Alemanya amb els partits nazis).

Crec que tots plegats hem de realitzar una profunda reflexió sobre el que pot suposar que continuï el procés a Baltasar Garzón, especialment el ridícul internacional que estam palesant i l’atac d’una presumpta prevaricació –que al nostre judici no existeix- amb una altra presumpta prevaricació comesa ara pel jutge Varela. La justícia no s’hauria d’instrumentalitzar injustament i políticament d’aquesta manera.

La notícia a:

El País

Diario de Mallorca

The New York Times

El Periódico

La premsa internacional recolza Garzón

Lectura recomanada [cada dilluns, una proposta...]

Ponce, J. [coo.], Martín-Retortillo, L., Brouant, J.Ph.
Ciudades, derecho urbanístico y libertad religiosa: Elementos comparados de Europa y Estados Unidos
Col·lecció Estudis (Fundació Pi i Sunyer. Num. 26
Ed. Fundació Carles Pi i Sunyer d'Estudis Autonòmics i Locals
Barcelona
2010
218 pp.

Avui comentam una obra singular per la matèria que aborda, entre la sociologia, el dret i l'urbanisme -que en definitiva són peces d'una mateixa estructura. En aquesta obra sobre ciutats, dret urbanístic i llibertat religiosa, diferents autors analitzen el marc jurídic per a l’establiment de llocs de culte a diferents països europeus (Espanya, Itàlia o França) i als Estats Units i la relació entre el dret urbanístic i el dret a la llibertat religiosa a l’hora de regular-lo. Tal com s’assenyala en el mateix llibre, per poder expressar la religiositat cal un espai físic inclòs en l’espai urbà.

A la presentació del llibre, el director de la publicació, el Dr. Juli Ponce distingeix dues maneres de fer front a la qüestió. “La solució nord-americana es basa en la concepció dels espais de culte com a espais on es duen a terme activitats purament privades però que cal protegir de manera especialment intensa atès que són l’exercici d’un dret bàsic”, mentre que, en el cas europeu, “hi ha un factor clau d’unificació: l’article 9 del conveni europeu de drets fonamentals de 1950; fora d’aquest element d’unificació, els diferents països adopten diverses solucions en funció de la seva història, situació social i marc constitucional”.

Pot resultar interessant començar a estudiar les diferents alternatives ara que també a les nostres ciutats illenques comença a palesar-se el problema de la ubicació més adient dels centres de culte (especialment d'un determinats centres més que d'altres...) per diferents motius.

Actualitat: els drets humans, la memòria històrica i els delictes del franquisme

Malgrat no sigui un dels temes que ordinàriament tractam aquí, des d'un vessant professional com a jurista i com a ciutadà sensible als crims contra la humanitat, crec necessari fer-me ressò d'aquesta notícia i fer difusió de la campanya que les ONG de defensa dels drets humans han iniciat:

"Proceso al juez Garzón: ¿dónde están los derechos de miles de víctimas de desaparición forzada?


El juez Baltasar Garzón puede ser juzgado por un presunto delito de prevaricación por investigar las desapariciones ocurridas durante la Guerra Civil y la dictadura franquista.

Amnistía Internacional considera insólito que un magistrado pueda ser juzgado por buscar la verdad, la justicia y la reparación para más de 100.000 personas desaparecidas durante la Guerra Civil española y la posterior dictadura franquista.

La Ley de Amnistía de 1977 ha sido invocada para perseguir al único juez que ha intentado dar respuesta a víctimas de desaparición forzada y sus familias. Si este juicio se produce será el primer caso del que tenemos noticia, en todo el mundo, de que un juez es llevado al banquillo por intenta conseguir verdad, justicia y reparación para estas víctimas. Es un mensaje tremendo para otros jueces que lo intenten, en España y en el resto del mundo.

Las leyes de Amnistía en un país no pueden entrar en contradicción con las normas internacionales de derechos humanos, y éstas dicen claramente que el crimen de desaparición forzada no es amnistiable, es imprescriptible, y que entorpecer su investigación es un delito."

Per a més informació: Amnistia Internacional Espanya

El cafè d’e-nvitricollS [Bar virtu@l]

Avui al cafè, mentre assaboríem un Volcan de Oro –de treure’s el barret- amb la premsa oberta damunt la taula de marbre, hi ha qui s’ha escalfat amb les notícies sobre el Cas Gürtel i, especialment, amb la celeritat i facilitat que l’ex-president Jaume Matas ha reunit els tres milions d’euros per evitar l’ingrés a la presó. Alguns articulistes han tret punta al tema i s’han abonat a la ironia més punyent. A noltros ens interessaven més alguns aspectes processals i d’estratègia de defensa. Hi ha qui ha opinat que l’ingrés en efectiu de la fiança –com afirmen els mitjans consultats- constitueix una errada estratègica de defensa clamorosa, especialment si s'han deixat pistes pel camí.

Més interessant m'ha semblat el debat encetat sobre el projecte que vol endegar València d'enderroc d'una sèrie d'illes de cases del Cabanyal, un barri mariner de València que s'interposa entre "la prosperitat" i la mar. El barri del Cabanyal-Canyamelar és, des de finals del segle XIX, un barri mariner de la ciutat de València. Aquest barri, fins a 1897, va ser un municipi independent anomenat el Poble Nou de la Mar. La seva peculiar trama en retícula deriva de les alineacions de les antigues barraques, paral·leles al mar. Aquest tret particular li conferí el títol de Bé d'Interès Nacional. Poble principalment de pescadors, aviat es va convertir en una zona d'interès com a lloc de descans i oci. Mostra d'això són un bon nombre d'alqueries que apareixien juntament amb les barraques, pertanyents als més afavorits en el s.XVIII, o la presència de fondes que s'anunciaven en la premsa de l'època. A la darreria del segle XX es començà a estudiar projectes per a construir l'extensió de l'avinguda de Vicent Blasco Ibáñez, que passaria a través del barri i que requereix l'enderroc d'un gran nombre d'edificis, molts d'ells considerats d'interès nacional.

El projecte d'enderroc i dany irreversible a un barri modernista i modest per obrir una avinguda recorda actuacions del segle XIX, molt enfora del respecte sobre el patrimoni construït que hauria d'imperar a l'actualitat. Pel mig hi ha a més un torça-braços entre l'Ajuntament i el Govern de l'Estat molt lamentable. El debat només l'hem deixat encetat, i ens hem emplaçat a demà per llegir les darreres notícies i comentar els esdeveniments amb més detall.

La notícia a:

Avui

Regió 7

El Pais

El Periodico

(Informació elaborada a partir de la premsa i de Viquipèdia)

Convocatòries: CEDAT-URV

Per veure les invitacions feu clic damunt les imatges

Actualitat: L'ordenació territorial pervertida [o subvertida]

Avui a la premsa de les illes (Diario de Mallorca i Diario de Ibiza) es publica un altre capítol més de la història recent de corrupció política i de subversió dels principis més elementals del dret i dels fonaments de l'Administració pública.

Pot ser calgui recordar el que diu l'article 103 de la Constitució Espanyola: "1. L’Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la llei i al Dret". Lamentablement molts (i)responsables públics demostren un total desconeixement d'aquest principi constitucional: ni objectivitat, ni submissió al dret, ni cap altre dels principis enunciats.

La notícia s'ha titulat: El juez cita a Jaume Massot por su intervención en el Plan Territorial

A destacar de la notícia que en qualitat d'imputats o de testimonis compareixeran novament davant el jutge fins a set polítics o ex-polítics, alguns d'ells condemnats, d'altres imputats i alguns que poden ser-ho en qualsevol moment. Potser basta ressenyar aquí un paràgraf de la notícia: "aquestes persones van participar, segons han afirmat alguns testimonis, en les reunions prèvies que van mantenir representants d'ambdós partits [UM i PP], en les quals suposadament van acordar els terrenys que anaven a resultar beneficiats amb l'aprovació del Pla Territorial de Mallorca. La fiscalia creu que aquesta llei no es va realitzar per a ordenar la política urbanística de la illa, sinó per a beneficiar a determinades persones amb canvis urbanístics en terrenys de la seva propietat, el que va ocasionar unes plusvàlues pròximes als 300 milions d'euros".

Sobren els comentaris...

Lectura recomanada [cada dilluns, una proposta...]

Manuel Benavent Fernández de Córdoba
La ordenación del territorio en España. Evolución del concepto y de su práctica en el siglo XX.
Universidad de Sevilla. Junta de Andalucía
Sevilla
2006
455 pàg.

A la vista d'algunes notícies de premsa que es publiquen avui dilluns, que descriuen una forma perversa d'entendre l'ordenació territorial -el repartiment de plusvàlues en favor de persones i empreses concretes- que res té a veure amb l'esperit desplegat per la Carta Europea d'Ordenació del Territori de 1983 (vegeu la notícia comentada més amunt), crec necessari reforçar la nostra cultura sobre la matèria i desempolsar una obra relativament recent que hauria de ser de lectura obligada per a moltes persones que pretenen emmotllar l'ordenació territorial als seus interessos privats.

Enllaç a Google Books

Debat enXarx@ [les propostes d'e-nvitricollS]

Un dels pilars de l'ordenació territorial i, més concretament, de l'urbanisme, és el control del sistema. La manifestació de l'ordenació s'expressa mitjançant els plans (control preventiu), la implantació efectiva es manifesta amb la gestió (control pro-actiu) i l'assegurança final per verificar que tot funciona s'implementa amb la disciplina (control corrector). Tots han d'existir i funcionar correctament, perquè en cas contrari el cicle deixa de donar els resultats pels quals es va dissenyar.

La disciplina urbanística representa el mecanisme indispensable que audita el sistema. Si planifiques i vetlles per un bon model, si executes exigint els requisits legals i carregues les obligacions inherents al desplegament urbanístic, és imprescindible desprès impedir que triomfi la línia paral·lela, la que fan servir aquelles persones que se salten els dos controls previs: els infractors que actuen al marge del sistema.

Açò que sembla tant obvi, és un dels punt més febles de l'urbanisme. La disciplina urbanística he estat històricament la germana pobre del sistema (llevat d'excepcions puntuals en el temps i la geografia del nostre país). A les nostres Illes la fortuna de la disciplina és molt desigual. A Menorca es crea el Consorci per a la protecció de la legalitat urbanística a sòl rústic de l'illa de Menorca (compartint la responsabilitat amb els municipis, que són els titulars genèrics de la competència i l'exerceixen en la resta de categories de sòl). A Mallorca s'ha creat la figura de Agència de protecció de la legalitat urbanística i territorial de Mallorca, que és un organisme autònom del Consell de Mallorca dedicat a perseguir les infraccions en matèria d'urbanisme i litoral. La seva estructura i funcions estan basades en el model de la Axencia de Protección da Legalidade Urbanística de Galícia, i està oberta a la participació dels ajuntaments de l'illa. En el cas d'Eivissa i de Formentera no s'ha creat un ens específic i la competència és exercida pel propi Consell respectant l'àmbit material assignat als municipis.

El que es vol destacar al debat d'avui és la notícia publicada sobre la Axencia de Protección da Legalidade Urbanística (APLU) de Galícia, que fou la inspiradora del model de Mallorca, que està essent desballestada per l'actual govern autonòmic del PP (El País: "La oposición demanda el amparo de Protección Urbanística"). Aquest és el perill d'una determinada forma d'entendre el paper de l'administració que, d'altra banda, té l'obligació constitucional de defensar amb objectivitat l'interès general: els canvis polítics no poden dinamitar determinats pilars de la convivència ni els instruments bàsics que han d'assegurar el compliment estricte de la legalitat. Esperem que els possibles canvis polítics a les Illes en un futur, no dinamitin també les iniciatives de control de la legalitat urbanística implementats amb encert pels actuals governants.

El cafè d’e-nvitricollS [Bar virtu@l]

Una setmana més el cafè té un gust amarg, però satisfactori. Amb el rerefons de la corrupció política i l'enriquiment il·lícit, la burla a la ciutadania i la indignitat de persones que es pensaven divinitats intocables. La impunitat en la que alguns es pensaven transitar per aquest món de simples mortals s'ha acabat. Que en prenguin nota molts d'altres corruptes, que els hi ha, i s'apliquin a les dites populars (Mai riguis del mal de veinat que el teu ve en camí).

Els col·legues reunits al nostre Bar virtu@l hem estat comentant la notícia publicada a diferents mitjans (vegeu-la a El País, o al Diari de Mallorca) i llegint l'extracte de l'Acte judicial. Al nostre cas l'opinió més estesa és que cal deixar clar que es tracta d'una resolució de qualificació de fets i d'adopció de mesures cautelars. No és una sentència, no prejutja res i a més no té major importància el to o la forma de la resolució ja que el jutge instructor no intervé en la fase de judici. El to és dur, però a la vista dels esdeveniments la consideram una resposta proporcionada a la gravetat dels fets i als despropòsits de la defensa, que ha manipulat proves, ha ocultat la veritat amb ajuda d'homes de palla, ha encomanat informes falsos, ha pressionat testimonis, ha intentat influir en un fiscal en cap, ha dissenyat un cúmul de mentides infantils i d'escassa credibilitat... en definitiva, ha estat una acció que contradiu l'ètica i la deontologia professional d'un misser. Els col·legues juristes hauríem de reprovar aquest estil i no considerar-lo quelcom normal.

Tornant a l'Acte, l'estil és personal, directe i qualifica amb molta precisió els fets. Les anomenades "perles", que han escandalitzat alguns mitjans de comunicació, formen part d'un discurs global, de llenguatge clar, sense embuts, popular i respectuós, encara que dur. S'han destacat algunes expressions que formen part d'observacions dins d'un document de 147 pàgines, que inclou les 60 planes d'al·legat dels fiscals anticorrupció, però sense explicar neutralment el context. Vista l'extensió de l'Acte judicial, no podem més que considerar-les frases puntuals, que alguns mitjans han extret de context, i que representen una enèrgica resposta a la burda defensa practicada i a la burla que els imputats han exhibit en tot moment. Jo personalment pens que han fet befa a la justícia.

Els tertulians del Bar virtu@l volem un procés net i amb totes les garanties, però a la vista dels indicis de criminalitat que desborden el cas, volem també una resposta contundent del tribunal que ha de jutjar els imputats. La petició de 64 o de 24 anys de presó (segons es computin en sentit més favorable a l'acusat) sembla satisfactòria.

A diferència d'algunes persones que es mouen ara per desprestigiar el jutge José Castro, hem de dir que aquest professional de la magistratura és una persona molt seriosa, molt estricte, molt honesta i que, a més, acostuma a defugir de protagonismes. Són molts els professionals que el consideren un dels millors jutges de la carrera.

No podem dir el mateix d'una de les persones que més ataca ara el jutge: el Sr. Antoni Alemany, un periodista corrupte, d'estil insultant, manipulador, ideòleg de bona part dels despropòsits que han brandit polítics del Partit Popular de Mallorca i falsificador de realitats. Esperem que la Justícia (amb majúscules) també se'n faci càrrec de les seves malifetes. Veure’l engrillonat i en presó representaria una gran acció d'higiene per a les nostres estimades Illes.