dimecres, 17 de maig de 2017

Nova llei de residus a les Illes Balears





Les Illes Balears tindran, aquesta legislatura, la primera Llei de Residus i Sòls Contaminats de la comunitat autònoma, donant, així, compliment a un dels Acords pel Canvi. I és que a les Illes Balears no hi havia un marc normatiu en matèria de residus, de manera que tot s’havia d’aplicar en base a la normativa estatal, motiu pel qual la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca ha decidit fer una aposta decidida en matèria de residus atès el retard històric que du la comunitat autònoma en l’assoliment d’objectius europeus —segons publica la Web del Govern de la CAIB.

Aquest retràs històric, juntament amb una manca d'interès de dècades sobre la matèria des d'una òptica de defensa de l'interès general, sorgeix la necessitat de dur a terme accions contundents per poder avançar cap a la reducció dels residus, l’augment de la preparació per a la reutilització, el reciclatge, i l’economia circular.

Amb la preparació de l'avanç de projecte s'ha obert un procés de participació amb una Web específica que pretén obrir a la ciutadania la intervenció sobre un tema que ens afecta directament i incideix clarament sobre la nostra quotidianitat. En aquest sentit, la Llei concreta les obligacions per aconseguir els objectius de reciclatge que marca la Unió Europea, com les obligacions de recollida selectiva, les deixalleries i les tarifes diferenciades, entre d’altres que, en paral·lel, han de comptar amb ajudes per aconseguir els objectius. Aquestes accions que, en definitiva suposen un canvi de model, generen també la necessitat de disposar d’un fons econòmic per fer-lo possible.


Presentació de l'esborrany d'Avantprojecte de Llei de Residus i Sòls Contaminants de les Illes Balears

Font: Comunicació CAIB

dilluns, 18 de gener de 2016

divendres, 22 de maig de 2015

Creixement-decreixement, a propòsit de la sostenibilitat

A la publicació Menos es más: del desarrollo sostenible al decrecimiento sostenible (Cuadernos de Trabajo de Hegoa, Número 52, Juliol 2010), podem llegir que «El decreixement sostenible es defineix com una reducció equitativa dels nivells de producció i consum que permeti augmentar el benestar humà i millorar les condicions ecològiques tant a nivell local com a global, en el curt i en el llarg termini (Schneider et al., 2010)». També es parla del fet que cal que siguin les societats més opulentes les que assumeixin un major grau de responsabilitat cap a un canvi de paradigma, on el decreixement permeti reduir la dimensió global de l’economia i, alhora, es pugui garantir el desenvolupament de les societats que precisen cobrir les necessitats bàsiques.

El document conclou que «En darrera instància, el decreixement sostenible es presenta com un model de transició cap a un estat estacionari, en el qual l'escala física de l'economia es mantingui a un nivell d'acord amb els límits naturals i que permeti la satisfacció de les necessitats bàsiques de tota la humanitat de forma equitativa (Kerschner, 2010)».

És evident que el debat creixement–decreixement, amb l’horitzó d’un concepte estricte de sostenibilitat, és una qüestió especialment difícil d’abordar en temps de crisi, tot i que existeix la tesi de que la crisi vengui originada, precisament, pels efectes d’un model insostenible de creixement.




Us facilito una sèrie d’enllaços per contrastar encara més aquestes visions contraposades:

http://www.viaverda.org/decreixement_sostenible.html

http://ca.demagazine.eu/reflexio/decreixement-sostenible-tot-cercant-una-reduccio-prospera

http://www.slideshare.net/Research_and_Degrowth/moviment-decreixement-schneiderdemaria-10911150

Com veieu, pels partidaris del concepte de decreixement, aquest serà, tard o d'hora, imposat pel caràcter limitat dels recursos naturals i per la reducció progressiva de la capacitat d’accés als mateixos. Els defensors del decreixement sostenible proposen accions d'anticipació a una situació de col·lapse, adoptant de forma voluntària una actitud responsable. D’aquesta forma es podran pal·liar els efectes negatius que aquest col·lapse comportarà en vers la qualitat de vida dels éssers humans.

dilluns, 3 de març de 2014

¿És el decreixement una alternativa al desenvolupament insostenible?

Una visió crítica (i potser pessimista) del nostre esdevenir

El repte de la sostenibilitat en un planeta sobre-ocupat i amb recursos limitats no sembla que passi per la deriva del concepte que introdueix l'anomenada "triple sostenibilitat", ni per la dematerialització o el desacoblament. La triple sostenibilitat és la preferida per les instàncies econòmiques, com ara el Banc Mundial o la Unió Europea que atorga el mateix rang als tres pilars que la conformen: la dimensió econòmica, la social i l'ambiental. Al seu torn, la desmaterialització pretén seguir creixent il·limitadament i al mateix temps disminuir el consum de recursos i els impactes ambientals.

Com s'afirma a l'estudi "Menos es más: del desarrollo sostenible al decrecimiento sostenible", la proposta de desmaterialització del creixement (o de desacoblament absolut) representa un enfocament conceptualment més correcte que el de les propostes de creixement zero. La desmaterialització assumeix que la insostenibilitat es deu a la degradació de la base biofísica de l'economia i que aquest problema ha de ser abordat directament: reduint de manera dràstica els impactes ambientals i conservant els recursos, mentre que podria donar-se una situació de creixement zero acompanyada d'un augment en els impactes ambientals. (Roberto BermejoIñaki Arto, David HoyosEneko Garmendia: 2010).

Des d'una altra perspectiva, hi ha qui defensa que només es garantirà la sostenibilitat futura mitjançant el "decreixement", atès que la triple sostenibilitat no garanteix el compliment dels postulats originals continguts a l'informe Brundtland, i que el desacoblament relatiu tampoc no és una garantia a llarg termini (com sí que ho podria ser l'anomenat desacoblament absolut).

Serge Latouche en una imatge d'arxiu

El gran teòric del decreixement és Serge Latouche, economista francès crític i coherent amb allò que predica. Latouche afirma que "El decreixement, com a tal, no és veritablement una alternativa concreta; seria, més aviat, la matriu que donaria lloc a l'eclosió de múltiples alternatives. Evidentment, qualsevol proposta concreta o contraproposta és, a la vegada, necessària i problemàtica".

Us deixo amb una entrevista publicada a EL PAIS fa un any i mig, que resulta interessant de llegir:

http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/10/30/actualidad/1351621426_032318.html

Bio de Latouche: http://ca.wikipedia.org/wiki/Serge_Latouche

«Decreixement o barbàrie»: http://www.fuhem.es/media/ecosocial/file/Entrevistas/entrevista%20a%20Serge%20Latouche_M.DIDONATO.pdf



dijous, 27 de febrer de 2014

Màster Universitari en Dret Ambiental (URV-CEDAT)

Nova edició del Màster Universitari Oficial en Dret Ambiental

La Facultat de Ciències Jurídiques, mitjançant el Màster Universitari Oficial en Dret Ambiental, pretén proporcionar coneixements tant de caràcter fonamental com específic en Dret del medi ambient, amb consideració particular a les diverses branques sectorials, complementat amb un conjunt de matèries no jurídiques relacionades amb aspectes tècnics, geogràfics, econòmics i de gestió empresarial del medi ambient.

La preocupació social deguda al deteriorament del nostre ecosistema, s'ha reflectit en l'àmbit jurídic per mitjà de la progressiva implantació de tècniques jurídiques, l'estudi de les quals s'inclou en el Màster Oficial en Dret ambiental, com són els sistemes d'autorització administrativa, l'avaluació de l'impacte ambiental, l'auditoria ecològica de l'empresa, els sistemes d'etiquetatge ecològic, la sanció administrativa i penal dels actes il·lícits ambientals o la responsabilitat civil en l'àmbit del medi ambient.

La configuració actual del pla d'estudis atorga una importància cabdal a l'estudi de casos reals, a través de la clínica jurídica i de la realització de practiques externes, per tal que els estudiants des de ben aviat s'acostumin a aplicar els seus coneixements a la realitat diària, amb un fort component multidisciplinari, que habiliti el titulat tant per l'exercici lliure de la professió d'advocat orientat a plets de naturalesa ambiental com per al disseny d'estratègies ambientals, en l'àmbit de l'Administració pública i també en el de l'empresa privada.

La durada total del màster és de dos cursos acadèmics (de setembre a juny cada curs acadèmic). Per la seva orientació als professionals, el Màster ofereix una formació a distància, articulant un calendari acadèmic, que permet més flexibilitat, compatibilitzant els horaris laborals i salvant tota distància geogràfica. Tanmateix es recomana als estudiants que vulguin fer el doctorat que cursin el darrer quadrimestre del programa, de manera presencial, a la Universitat Rovira i Virgili.

El Màster Universitari en Dret Ambiental és una titulació oficial acreditada per l’Agència de Qualitat Universitària de la Generalitat de Catalunya i per l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y la Acreditación (ANECA) de España.

Més informació: http://www.cedat.cat/master_2014.htm i a http://www.cedat.cat/ca/formacio/postgrau/index.php?lang=ca



dimarts, 25 de febrer de 2014

Nou semestre a la UOC / Dret del Medi Ambient

Aquest dimecres 25 de febrer comença un nou semestre a la UOC, on torno a impartir l'assignatura de Dret del Medi Ambient. Com ja us he explicat als que esteu matriculats al meu aula, aquest bloc també serveix per crear un espai compartit per complementar l'assignatura de Dret del Medi Ambient. Aquí podrem llegir i avançar temes relacionats amb el programa de l'assignatura (03.530 Dret del medi ambient aula 1), i complementar informacions sobre la matèria de classe.

Per a la resta de persones que no cursen els estudis a la UOC, aquest blog també és un espai de reflexió obert, us animo a participar amb les vostres aportacions.

I al Twitter: @gmez_g


Bon semestre! Bon ambient!


dilluns, 4 de novembre de 2013

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Sobre emissions aèries de CO2: un difícil context


Arran d’una notícia publicada el passat dissabte 5 d’octubre, es va posar de manifest el retràs acumulat en relació amb les mesures pràctiques de lluita contra l’escalfament global i el canvi climàtic. La notícia deia així: «Tibio acuerdo mundial para limitar las emisiones aéreas de CO2».

L’origen de tot el trobem en la Directiva 2003/87/CE, aprovada amb la finalitat de regular el règim comunitari de comerç de drets d'emissió de gasos d'efecte hivernacle. Efectivament, amb aquesta norma la UE va crear un sistema de comerç d'emissions de CO2, però va deixar fora del mateix a aerolínies i transport marítim, dues activitats responsables de significatives emissions de gasos amb efecte hivernacle. La UE va decidir esperar a què l'Organització d'Aviació Civil Internacional (OACI) regulés un topall a les emissions. No obstant això, després d’anys d'espera, la regulació mai no va arribar i la UE va decidir a les aerolínies dins l’àmbit d’aplicació de la Directiva. Així, amb la Directiva 2008/101/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 19 de novembre de 2008, es va modificar l’esmentada Directiva 2003/87/CE, amb l’objectiu d'incloure les activitats d'aviació en el règim comunitari de comerç de drets d'emissió de gasos d'efecte hivernacle.

Amb l’entrada en vigor de la Directiva, totes les companyies aèries -també les de països tercer- havien d'adquirir i lliurar drets d'emissió pels seus vols amb origen o destinació a aeroports europeus. La reacció no es va fer esperar i diverses aerolínies d'EUA i Canadà van portar el cas davant el Tribunal de Justícia de la UE. Les companyies al·legaven que la norma incomplia convenis internacionals (entre ells el Protocol de Kyoto) i suposava un gravamen encobert al combustible. També, van defensar que la norma vulnerava el dret internacional, perquè aplicava el règim de drets d'emissió més enllà de l’àmbit territorial de la Unió. El Tribunal va donar la raó a la UE i d’aquesta forma la Directiva podia aplicar-se, amb les previsions de què en un primer moment, les aerolínies rebrien gratis el 85% de les seves emissions previstes i, amb posterioritat, haurien de comprar la resta. Estava previst que l'assignació gratuïta es reduiria a partir de 2013.

Malgrat tot, la UE va haver de suspendre la directiva després de l'al·luvió de reclamacions de les companyies, i restà a l’espera dels acords que pogués adoptar l'Organització d'Aviació Civil Internacional (OACI). Finalment l’acord adoptat la setmana passada per la 38a Assemblea (que va cloure’s el passat dia 4 d’octubre), va decidir donar suport a la reducció de les emissions de CO2 de les companyies aèries. Amb tot, la declaració va ser poc precisa i les decisions concretes es varen ajornar a l'assemblea de 2016.

El límit de què s’ha parlat a l’assemblea de l’OACI hauria d'entrar en vigor en 2020, amb el mecanisme que es decideixi en 2016. En referència a les queixes de diferents companyies quan, en 2011, Brussel·les va decidir cobrar una taxa per les emissions de CO2 a totes les companyies els vols de les quals travessessin l'espai aeri europeu.

La UE va confirmar que, com ja havia decidit en el seu moment, les companyies aèries hauran de pagar una taxa per les emissions dels seus vols dins de l'espai aeri europeu. És a dir, tots aquells vols que s’enlairin i aterrin dins de la Unió, estaran obligats a pagar una taxa per la contaminació que produeixin, amb un càlcul de prorrata pel que fa als vols que només realitzen part del seu trajecte dins de l'espai comunitari.

Quan Brussel·les va engegar la directiva en 2011, la seva aplicació comportava que tots els vols que travessessin la UE havien de comprar drets d'emissió, encara que la UE fos només l'origen o la destinació. El que es planteja ara l'Executiu comunitari és imposar una taxa a les companyies només per les emissions produïdes en territori europeu.

Aquest context propicia una interessant aportació al debat sobre els danys al medi ambient amb incidència a entorns globals i la feblesa dels mecanismes d’implantació real dels instruments internacionals ambientals en harmonització amb les normatives europees.


dijous, 3 d’octubre de 2013

dimecres, 2 d’octubre de 2013

El decreixement com alternativa al desenvolupament insostenible

El repte de la sostenibilitat en un planeta sobre-ocupat i amb recursos limitats no sembla que passi per la deriva del concepte que introdueix l'anomenada "triple sostenibilitat", ni per la dematerialització o el desacoblament. La triple sostenibilitat és la preferida per les instàncies econòmiques, com ara el Banc Mundial o la Unió Europea que atorga el mateix rang als tres pilars que la conformen: la dimensió econòmica, la social i l'ambiental. Al seu torn, la desmaterialització pretén seguir creixent il·limitadament i al mateix temps disminuir el consum de recursos i els impactes ambientals.

Com s'afirma a l'estudi "Menos es más: del desarrollo sostenible al decrecimiento sostenible", la proposta de desmaterialització del creixement (o de desacoblament absolut) representa un enfocament conceptualment més correcte que el de les propostes de creixement zero. La desmaterialització assumeix que la insostenibilitat es deu a la degradació de la base biofísica de l'economia i que aquest problema ha de ser abordat directament: reduint dràsticament els impactes ambientals i conservant els recursos, mentre que podria donar-se una situació de creixement zero acompanyada d'un augment en els impactes ambientals. (Roberto Bermejo, Iñaki Arto, David Hoyos, Eneko Garmendia: 2010).

Des d'una altra perspectiva, hi ha qui defensa que només es garantirà la sostenibilitat futura mitjançant el "decreixement", atès que la triple sostenibilitat no garanteix el compliment dels postulats originals continguts a l'informe Brundtland, i que el desacoblament relatiu tampoc no és una garantia a llarg termini (com sí que ho podria ser l'anomenat desacoblament absolut).

El gran teòric del decreixement és Serge Latouche, economista francès crític i coherent amb allò que predica. Latouche afirma que "El decreixement, com a tal, no és veritablement una alternativa concreta; seria, més aviat, la matriu que donaria lloc a l'eclosió de múltiples alternatives. Evidentment, qualsevol proposta concreta o contraproposta és, a la vegada, necessària i problemàtica".

Us deixo amb una entrevista publicada a EL PAIS que resulta d’interès:

http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/10/30/actualidad/1351621426_032318.html

Bio de Latouche: http://ca.wikipedia.org/wiki/Serge_Latouche

«Decreixement o barbàrie»: http://www.fuhem.es/media/ecosocial/file/Entrevistas/entrevista%20a%20Serge%20Latouche_M.DIDONATO.pdf



dilluns, 30 de setembre de 2013

Els límits de la sostenibilitat, els límits del creixement

La lectura d'una notícia publicada el mes de març passat, ens pot servir per reflexionar sobre els límits del creixement sobre la base de la finitud de determinats recursos. El cas de l'aigua n'és un exemple molt clarificador. La manca de recursos hauria de comportar mesures límit amb relació als creixements urbanístics. Avui la major part de les legislacions urbanístiques i d'ordenació territorial preveuen la impossibilitat d'implantar nous creixements si no pot garantir-se l'abastiment d'aigua a la nova població que sorgirà.

Us recomano la lectura d'aquesta notícia per encetar la reflexió sobre la qüestió que en tracta.

«Un experto pide limitar el crecimiento a que haya disponibilidad de agua».

«El responsable del Centro de Desertificación insta a los políticos a limitar el crecimiento»

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/03/02/valencia/1362244078_034410.html

Aquí interessa que pareu esment en el concepte “d’empremta o petjada hídrica” i les conseqüències reals de la manca d’aigua davant els processos d’urbanització.

Espero que us sigui profitosa la reflexió.


divendres, 20 de setembre de 2013

Reflexions al voltant del desenvolupament sostenible: els que parlen de decreixement

A la publicació Menos es más: del desarrollo sostenible al decrecimiento sostenible (Cuadernos de Trabajo de Hegoa, Número 52, Juliol 2010), podem llegir que «El decreixement sostenible es defineix com una reducció equitativa dels nivells de producció i consum que permeti augmentar el benestar humà i millorar les condicions ecològiques tant a nivell local com a global, en el curt i en el llarg termini (Schneider et al., 2010)». També es parla del fet que cal que siguin les societats més opulentes les que assumeixin un major grau de responsabilitat cap a un canvi de paradigma, on el decreixement permeti reduir la dimensió global de l’economia i, alhora, es pugui garantir el desenvolupament de les societats que precisen cobrir les necessitats bàsiques.

El document conclou que «En darrera instància, el decreixement sostenible es presenta com un model de transició cap a un estat estacionari, en el qual l'escala física de l'economia es mantingui a un nivell d'acord amb els límits naturals i que permeti la satisfacció de les necessitats bàsiques de tota la humanitat de forma equitativa (Kerschner, 2010)».

És evident que el debat creixement–decreixement, amb l’horitzó d’un concepte estricte de sostenibilitat, és una qüestió especialment difícil d’abordar en temps de crisi, tot i que existeix la tesi de que la crisi vengui originada, precisament, pels efectes d’un model insostenible de creixement.




Us facilito una sèrie d’enllaços per contrastar encara més aquestes visions contraposades:

http://www.viaverda.org/decreixement_sostenible.html

http://ca.demagazine.eu/reflexio/decreixement-sostenible-tot-cercant-una-reduccio-prospera

http://www.slideshare.net/Research_and_Degrowth/moviment-decreixement-schneiderdemaria-10911150

Com veieu, pels partidaris del concepte de decreixement, aquest serà, tard o d'hora, imposat pel caràcter limitat dels recursos naturals i per la reducció progressiva de la capacitat d’accés als mateixos. Els defensors del decreixement sostenible proposen accions d'anticipació a una situació de col·lapse, adoptant de forma voluntària una actitud responsable. D’aquesta forma es podran pal·liar els efectes negatius que aquest col·lapse comportarà en vers la qualitat de vida dels éssers humans.

Propostes

Actualitat sobre dret ambiental

Actualitat sobre dret ambiental
Connecta't al CEDAT

Actualitat sobre ordenació territorial a Catalunya

Actualitat sobre ordenació territorial a Catalunya
Informació del SCOT

Actualitat sobre paisatge

Actualitat sobre paisatge
Accedeix a l'Observatori