dilluns, 7 d’octubre del 2013

Sobre emissions aèries de CO2: un difícil context


Arran d’una notícia publicada el passat dissabte 5 d’octubre, es va posar de manifest el retràs acumulat en relació amb les mesures pràctiques de lluita contra l’escalfament global i el canvi climàtic. La notícia deia així: «Tibio acuerdo mundial para limitar las emisiones aéreas de CO2».

L’origen de tot el trobem en la Directiva 2003/87/CE, aprovada amb la finalitat de regular el règim comunitari de comerç de drets d'emissió de gasos d'efecte hivernacle. Efectivament, amb aquesta norma la UE va crear un sistema de comerç d'emissions de CO2, però va deixar fora del mateix a aerolínies i transport marítim, dues activitats responsables de significatives emissions de gasos amb efecte hivernacle. La UE va decidir esperar a què l'Organització d'Aviació Civil Internacional (OACI) regulés un topall a les emissions. No obstant això, després d’anys d'espera, la regulació mai no va arribar i la UE va decidir a les aerolínies dins l’àmbit d’aplicació de la Directiva. Així, amb la Directiva 2008/101/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 19 de novembre de 2008, es va modificar l’esmentada Directiva 2003/87/CE, amb l’objectiu d'incloure les activitats d'aviació en el règim comunitari de comerç de drets d'emissió de gasos d'efecte hivernacle.

Amb l’entrada en vigor de la Directiva, totes les companyies aèries -també les de països tercer- havien d'adquirir i lliurar drets d'emissió pels seus vols amb origen o destinació a aeroports europeus. La reacció no es va fer esperar i diverses aerolínies d'EUA i Canadà van portar el cas davant el Tribunal de Justícia de la UE. Les companyies al·legaven que la norma incomplia convenis internacionals (entre ells el Protocol de Kyoto) i suposava un gravamen encobert al combustible. També, van defensar que la norma vulnerava el dret internacional, perquè aplicava el règim de drets d'emissió més enllà de l’àmbit territorial de la Unió. El Tribunal va donar la raó a la UE i d’aquesta forma la Directiva podia aplicar-se, amb les previsions de què en un primer moment, les aerolínies rebrien gratis el 85% de les seves emissions previstes i, amb posterioritat, haurien de comprar la resta. Estava previst que l'assignació gratuïta es reduiria a partir de 2013.

Malgrat tot, la UE va haver de suspendre la directiva després de l'al·luvió de reclamacions de les companyies, i restà a l’espera dels acords que pogués adoptar l'Organització d'Aviació Civil Internacional (OACI). Finalment l’acord adoptat la setmana passada per la 38a Assemblea (que va cloure’s el passat dia 4 d’octubre), va decidir donar suport a la reducció de les emissions de CO2 de les companyies aèries. Amb tot, la declaració va ser poc precisa i les decisions concretes es varen ajornar a l'assemblea de 2016.

El límit de què s’ha parlat a l’assemblea de l’OACI hauria d'entrar en vigor en 2020, amb el mecanisme que es decideixi en 2016. En referència a les queixes de diferents companyies quan, en 2011, Brussel·les va decidir cobrar una taxa per les emissions de CO2 a totes les companyies els vols de les quals travessessin l'espai aeri europeu.

La UE va confirmar que, com ja havia decidit en el seu moment, les companyies aèries hauran de pagar una taxa per les emissions dels seus vols dins de l'espai aeri europeu. És a dir, tots aquells vols que s’enlairin i aterrin dins de la Unió, estaran obligats a pagar una taxa per la contaminació que produeixin, amb un càlcul de prorrata pel que fa als vols que només realitzen part del seu trajecte dins de l'espai comunitari.

Quan Brussel·les va engegar la directiva en 2011, la seva aplicació comportava que tots els vols que travessessin la UE havien de comprar drets d'emissió, encara que la UE fos només l'origen o la destinació. El que es planteja ara l'Executiu comunitari és imposar una taxa a les companyies només per les emissions produïdes en territori europeu.

Aquest context propicia una interessant aportació al debat sobre els danys al medi ambient amb incidència a entorns globals i la feblesa dels mecanismes d’implantació real dels instruments internacionals ambientals en harmonització amb les normatives europees.


dimecres, 2 d’octubre del 2013

El decreixement com alternativa al desenvolupament insostenible

El repte de la sostenibilitat en un planeta sobre-ocupat i amb recursos limitats no sembla que passi per la deriva del concepte que introdueix l'anomenada "triple sostenibilitat", ni per la dematerialització o el desacoblament. La triple sostenibilitat és la preferida per les instàncies econòmiques, com ara el Banc Mundial o la Unió Europea que atorga el mateix rang als tres pilars que la conformen: la dimensió econòmica, la social i l'ambiental. Al seu torn, la desmaterialització pretén seguir creixent il·limitadament i al mateix temps disminuir el consum de recursos i els impactes ambientals.

Com s'afirma a l'estudi "Menos es más: del desarrollo sostenible al decrecimiento sostenible", la proposta de desmaterialització del creixement (o de desacoblament absolut) representa un enfocament conceptualment més correcte que el de les propostes de creixement zero. La desmaterialització assumeix que la insostenibilitat es deu a la degradació de la base biofísica de l'economia i que aquest problema ha de ser abordat directament: reduint dràsticament els impactes ambientals i conservant els recursos, mentre que podria donar-se una situació de creixement zero acompanyada d'un augment en els impactes ambientals. (Roberto Bermejo, Iñaki Arto, David Hoyos, Eneko Garmendia: 2010).

Des d'una altra perspectiva, hi ha qui defensa que només es garantirà la sostenibilitat futura mitjançant el "decreixement", atès que la triple sostenibilitat no garanteix el compliment dels postulats originals continguts a l'informe Brundtland, i que el desacoblament relatiu tampoc no és una garantia a llarg termini (com sí que ho podria ser l'anomenat desacoblament absolut).

El gran teòric del decreixement és Serge Latouche, economista francès crític i coherent amb allò que predica. Latouche afirma que "El decreixement, com a tal, no és veritablement una alternativa concreta; seria, més aviat, la matriu que donaria lloc a l'eclosió de múltiples alternatives. Evidentment, qualsevol proposta concreta o contraproposta és, a la vegada, necessària i problemàtica".

Us deixo amb una entrevista publicada a EL PAIS que resulta d’interès:

http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/10/30/actualidad/1351621426_032318.html

Bio de Latouche: http://ca.wikipedia.org/wiki/Serge_Latouche

«Decreixement o barbàrie»: http://www.fuhem.es/media/ecosocial/file/Entrevistas/entrevista%20a%20Serge%20Latouche_M.DIDONATO.pdf



Propostes

Actualitat sobre dret ambiental

Actualitat sobre dret ambiental
Connecta't al CEDAT

Actualitat sobre ordenació territorial a Catalunya

Actualitat sobre ordenació territorial a Catalunya
Informació del SCOT

Actualitat sobre paisatge

Actualitat sobre paisatge
Accedeix a l'Observatori