L'altre cara de la moneda podem trobar-la ara en el cas del Cabanyal-Canyamelar (València), on un Pla Especial de Protecció i Reforma Interior i l'execució d'una avinguda recuperada de propostes de la dècada dels anys 1980 i 1990, pretenen precisament destruir un patrimoni urbanístic de gran bellesa i interès: un barri modernista popular originat en un assentament de barraques valencianes; un barri mariner que va esdevenir un lloc per residir amb una gran qualitat. (Vegeu fotografies).
Han hagut de ser el Ministeri de Cultura i el Tribunal Constitucional qui aturessin l'espoli iniciat per l'Ajuntament a cops de porres i excavadores... amb la confrontació i la crispació com a instrument de desgast a la oposició al projecte de destrucció del barri.
La setmana passada Joan Barril escrivia: "La vorera protectora", on deia que "El barri es va construir a les albors del segle passat i moltes de les seves cases de dues altures mostren la influència de l’anomenat modernisme popular, que no provenia dels grans mestres de l’arquitectura, sinó d’eficaços mestres d’obra i de paletes amb inquietuds. En altres paraules, que el Cabanyal no té res a veure amb el centenari de la Gran Vía madrilenya que ara s’acaba de celebrar. Però bé es podria fer un homenatge als artífexs d’unes cases que intentaven emular, en les seves petites dimensions, l’ostentació dels diners que s’anaven convertint en pedra als centres de les grans ciutats."
I l'article continuava: "Els afectats per l’avinguda clamen amb raó pel manteniment de les seves cases. Però, al mateix temps, aquells propietaris que veuen que les voreres passaran pel davant de les seves façanes aplaudeixen el traçat perquè saben que la seva propietat es revaloritzarà. Per a uns, és el flagell de Déu. Per a altres, és un miracle. Una latent guerra civil s’ha organitzat entre l’urbanisme cec i una Administració que no escolta raons."
Aquesta és una cançó massa coneguda també a la nostra terra -per desgràcia- però el que importa és obrir una reflexió en profunditat sobre les reformes interiors a les ciutats del segle XXI i el fre a l'especulació que tant de mal està fent a la dignitat de l'urbanisme ben entès.
1 comentari:
La veritat és que jo soc molt escèptic sobre com quedarà al final la zona del PERI de la Soledat. Corea avança massa lentament i no veig garantida al conservació de l'estructura urbana davant un possible canvi de govern municipal (l'espasa de Damocles d'una moció de censura). Però m'agrada el teu optimisme.
Publica un comentari a l'entrada