Aquest horabaixa he pres un cafè amb els companys de la Universitat Rovira i Virgili on havia d'impartir una sessió amb relació al règim jurídic de l'impacte de les infraestructures sobre el patrimoni natural; en especial sobre la caracterització jurídica del concepte d'infraestructura i de la difícil integració de la variable ambiental -en especial dels impactes inevitables- davant la contraposició de conceptes com "interès general" d'àmbit autonòmic o estatal. Sovint la necessitat -moltes vegades discutible- d'una infraestructura o de un determinat model d'infraestructura, passa per damunt d'un altre interès general superior: la preservació del medi i els principis derivats del dret europeu o de l'article 45 de la Constitució espanyola -recollit i proclamat a molts estatuts d'autonomia- que acaben com a objectius, principis i drets "prescindibles" o "desplaçables" per la força del desenvolupament.
La necessitat d'encabir el creixement econòmic, de donar cobertura a les necessitats creixents de la població, de creure com inevitables determinades opcions, de seguir pel camí sense prendre nota de cap lliçó del passat, conformen un conjunt de conceptes que desdibuixen un principi que, malauradament, ningú no es creu: el principi de
desenvolupament sostenible, un dels majors fraus que la societat dispensa, conscientment o inconscientment, al medi ambient.
Al final de la sessió del seminari, tothom manifestà al debat la mateixa sensació autocrítica de que el dret ambiental -malgrat els avenços considerables de les darreres tres dècades- s'instrumentalitza sovint com una simple operació de maquillatge per justificar la "bona voluntat" de governs i empreses que segueixen perseguint els mateixos objectius de sempre a costa i en detriment de la qualitat del nostre entorn.
Bon cafè!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada