Des dels origens la humanitat ha conviscut amb el risc. Cada dia realitzam dotzenes d’activitats que comporten un risc de grau variable, que ens acompanyen i que es fan quotidianes amb absoluta normalitat. El simple fet de pujar a un cotxe i conduir comporta un risc inherent d’accident, que en ocasions porta causa a la pèrdua de la propia vida; tenim perfecta consciència del risc, però no per això deixam d’utilitzar el cotxe: els complexos mecanismes de la psicologia del risc, malgrat generar certes pors, ens condueixen lliurement a assumir les possibles consequències d’una activitat arriscada pensant que “no ens tocarà a noltros”.
La convivència amb el risc d’accident ambiental també és assumida amb total normalitat per les societats actuals, especialment per les més desenvolupades. Seleccionant un risc ambiental sever com els accidents marítims de vaixells petroliers, obtindriem les següents dades per calibrar l’acceptació de la convivència amb la potencial catàstrofe mediambiental: durant els darrers 50 anys s’han produit 1.500 accidents protagonitzats per petroliers, que tingueren com a conseqüència final uns 700 naufragis amb vessaments al mar i generació de marees negres; en 5 ocasions es varen produir rotures completes del casc del vaixell[i]. Aquestes dades impliquen que cada any es produeixen una mitjana de 30 accidents de petroliers, amb una sequència de 2,5 mensuals.
Però els accidents que impliquen vessament d’hidrocarburs a la mar són molt més que col·lisions i naufragis, i és que la meitat dels abocaments incontrolats de petroli que es produeixen al món procedeix dels vaixells de transport d’hidrocarburs –no sempre accidentals- als quals cal afegir accidents en conduccions o en pous d’extracció –especialment en plataformes a alta mar-. Segons dades del Worldwatch Institute i del PNUMA de la ONU, els petroliers transporten diàriament una mitjana de 107 milions de tones de cru i, segons els informes de les organitzacions Oil Spill Intelligence Report (OSIR) i Tanker Owners Pollution Federation (ITOPF), entre 1968 i 2000, la meitat del combustible abocat procedia de vaixells de transport. Tot i això, des de 1990 els abocaments d’hidrocarburs s’han anat reduint, fins a arribar a les 48.600 tones perdudes durant l'any 2000, el que inclou pèrdues procedents de vaixells, de conduccions, de pous d'extraccions i d’instal·lacions d'emmagatzematge. Aquest és el volum més baix de pèrdues des de 1968, encara que en 1979 es va produir una punta de 1,5 milions de tones de petroli abocades de forma accidental. El descens del nombre d'accidents soferts pels petroliers i del nombre de tones abocades, indiquen els informes consultats, està relacionat amb la utilització del doble casc per a protegir els petroliers, així com l'augment de mesures internacionals de control. Entre 1968, quan van començar a registrar-se les pèrdues d’hidrocarburs, fins a l'any 2000, es van produir 7.600 incidents, que van provocar l'abocament de 10,6 milions de tones combustible[ii].
[i] Font: Huther, Michel. Accidentes de Buques. Retorno de experiencia. Bureau Veritas – Marine Division (Paris). Escuela Superior de la Marina Civil de Gijón. 2008.
[ii] V. A. Signos vitales 2002. Worldwatch Institute. www.worldwatch.org (existeix una edició en català 2002-2003, editada pel Centre UNESCO de Catalunya).
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada