Però el principi constitucional de solidaritat col·lectiva i progressivitat, la idea d'una societat més justa i equilibrada, la realitat del carrer i de la nostra societat, requereixen mesures més imaginatives i valentes. És incomprensible que d'entrada i com a primera mesura hagin de pagar la factura de la desmesura els sectors més febles: les classes treballadores, el funcionariat i les persones pensionistes (el xec bebè em semblava un despropòsit insolidari, que el cobrava igualment una persona aturada que una multimilionària).
Poc s'en parla de lluitar contra el frau fiscal en un país en què l'economia submergida es valora a l'entorn del 35-40 % del PIB. Poc es parla de gravar els guanys insultants de la banca i de les persones que l'administren. Pos es parla d'apujar impostos a les classes que més guanyen i a les que la crisi també els pot afectar, però no en allò essencial i bàsic per viure... Encara s'ha de parlar més de racionalitzar els serveis de les administracions públiques, però sense degradar la funció pública i les persones que hi treballen, ni posar en perill la qualitat del servei.
És evident que el conflicte social està servit, cal un esforç addicional més imaginatiu i valent: primer l'estalvi de veres; desprès incrementar la pressió davant l'economia que no tributa a hisenda; en tercer lloc recaptar més d'aquelles persones que més tenen; i, finalment, demanar un esforç col·lectiu més racional i progressiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada